De vegades hi ha coses que van passant poc a poc i no t'adones de l'abast que tenen fins que un dia et lleves i t'hi pares a pensar. Encara que cada matí vegis el coixí ple de pèls, fins que un dia et mires al mirall amb ulls nous no et veus la clariana que tens on abans hi havia un bonic floc de cabells.

Doncs jo m'estic quedant calba.

Fa temps que he anat fent regals, targetes i sopars de comiat, però fins que no m'hi he parat a pensar no m'he vist la clapa. Cal dir que també hi ha gent que no ha marxat físicament, que només ha desaparegut de la meva vida. Algunes per circumstàncies de la vida (ja ens trucarem, ja quedarem, i fa un any que no en saps res), algunes perquè és molt difícil aguantar-me i altres perquè és molt difícil aguantar-les a elles.

De totes maneres, si te n'adones i pots agafar el telèfon, trucar al Jordi i la Marta, t'acullen a casa seva el cap de setmana i et tracten tan bé com ells ho han fet, la cosa passa millor...