Jo no penso mai en de què em servirà ser doctora (si és que ho sóc mai), però aquest dissabte vaig assistir a una escena que em va fer pensar. Heus-la aquí:

El paio1, cap a les tres del matí diu que marxa de la festa. El paio2 el renya per marxar tant d'hora (sempre hi ha un paio2 que et renya quan vols marxar, quan tu estàs cansat i només vols acabar ràpid amb els comiats i anar cap a casa). El paio1 li diu que l'endemà (diumenge) ha de treballar. El paio2 li diu que no pot ser, home, que es pren les coses massa seriosament, que és cap de setmana. El paio1 li respon que el dilluns ha de portar a imprimir la versió definitiva de la tesi doctoral i que encara l'ha d'acabar de paginar.

La cara del paio2 canvia: de cop en comptes d'un somriure burleta hi apareix una expressió de respecte. Ell mateix és doctor i deu recordar com n'és de dura l'última etapa de la tesi. Li dóna la mà al paio1 i li diu que en aquest cas té la seva benedicció per marxar.

No en trauré cap conclusió ni faré cap reflexió sobre aquesta dramatització d'una història real.