Arriba l'estiu

Que com ho sé? Perquè aquest cap de setmana ja hem pogut dinar a ple sol a Ogassa? Perquè em vaig torrar i vaig arribar a casa feta una gamba? Doncs no, és més fàcil que tot això. Me n'he adonat perquè se m'està omplint l'agenda de plans. Augmenten les activitats entre setmana i ja tinc gairebé tots els caps de setmana de juny i algun de juliol ocupats. Quina bogeria! Tan bon punt surt el sol, la gent es llança com a boja a enviar mails i organitzar tot tipus de plans.

Qui diu que no hivernem?

Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, una de les meves festes preferides. Fa un dia esplèndid, m'he llevat amb un llibre embolicat amb paper de regal i el primer que he vist en arribar a la feina ha sigut una rosa digital de la mama. Crec que per fi començarà a canviar la nostra sort.

Plou

Ahir vaig veure pedregar a la platja. Per uns minuts va quedar tot blanc, i jo des dels sofàs del PRBB (on voleu que fos, si no a la feina) m'ho mirava i em va venir al cap aquesta cançó de Jack Johnson. Parla d'un dia de pluja, de quedar-se a casa i fer un bon esmorzar, de no agafar el telèfon...



També hi fa que m'acabava de comprar l'entrada pel seu concert...

Decidir

La Dolors en un comentari m'ha escrit que no hi ha manera d'acontentar tothom. Jo avui dubto com acontentar-me a mi mateixa. M'explicaré una miqueta. Dilluns vaig prendre una decisió: passo de l'equip de volley platja. La història és llarga però es podria resumir en tres trilions de mails en dos mesos per convocar un entrenament i zero entrenaments. La gota que va fer vessar el got va ser que dilluns jo em vaig canviar, vaig agafar la meva pilota de volley i em vaig plantar a la recepció a esperar la resta de l'equip. Per sort en Hagen em va trucar poc després per dir-me que l'entrenament s'havia anul·lat (per enéssima vegada).

Sent que em queden 5 setmanes per dipositar la tesi i que el que no tinc és temps per perdre, em vaig emprenyar i vaig dir que deixava l'equip. Em recava una miqueta, però crec que és una bona decisió. No es pot fer tot. Alguns em van demanar que seguís, sobretot perquè les normes del nostre campionat exigeixen que sempre estiguin jugant dues noies i a l'equip, contant-me a mi, només en som tres. Em van dir que avui sí que sí que entrenàvem i jo estava dubtant de si hi havia d'anar o no.

De vegades, però, les circumstàncies decideixen per una, i avui plou. El nostre entrenament és a la platja, així que, altra vegada, s'ha anul·lat. Millor...

Berlusconi

De vegades vols expressar alguna cosa i no trobes les paraules. Per sort, en la època d'internet podem referir-nos a altra gent més dotada. En aquest cas, em refereixo a l'Andreu Buenafuente per expressar la meva opinió sobre Berlusconi:

Quines coses

És ben curiós. Els tiets i la mama es queixen perquè poso una tira còmica en anglès, l'Avi es queixa perquè no faig una versió anglesa del blog i en Ramón se sorprèn que la mamá (font de receptes fàcils i boníssimes) llegeixi el meu blog pel fet d'estar en català... Quines coses, no?

O, com diria una que jo em se, a veces, pasa...

La meva feina

Voleu saber què és escriure una tesi o un article? Doncs s'assembla força a això:

Música

Aquesta setmana la música d'aquella que m'agrada i que em reconforta m'ha estat persegint. Tot va començar amb el post del sr. Zinc (permeti'm que li parli de vostè en senyal de profund respecte) titulat Wa yeah!, una clara referència a Antònia Font, suposo. Aquest grup sempre em recorda l'estiu, l'aigua salada del mar i la despreocupació de les vacances, i quan hi penso ja em sembla que noto l'escalfor del sol a la pell després d'un dia de platja. En Jordi, tant fanàtic d'aquest grup com jo (si no més), ha recollit aquesta aclucada d'ull i hi ha fet una altra referència. Jo només puc afegir que tocant sa veritat d´una rasca insuperable, a Rússia hi viu sa gent amb zero graus, se congelen i s´aguanten i que jo, que aquests dies sento una rasca insuperable, que em congelo i m'aguanto, vos estim a tots igual.

A més, en el post el sr. Zinc deia que se sentia com Judy Garland, cosa que a mi només em pot fer pensar en Rufus Wainwright. Què millor per uns dies tant melancòlics que Rufus? I més sabent que el 31 de maig el podré veure en directe al Primavera...

A que no sabeu des d'on llegeixen el meu blog...

El Google mola molt, però haurien de tenir cura dels detalls (aquesta imatge està extreta del Google Analytics, on també consta Lérida i altres perles semblants)

I rock, dude!

Ei! Ja tinc dues patents i gairebé una nota a Nature Biotech, a part dels 5 articles que ja tenia acceptats... Sóc la canya o no? Ja m'he regalat les flors jo mateixa, tranquils:


Per cert, per qui no hagi entès res, vol dir que he tingut bones notícies a la feina i que com que m'he proposat canviar el to baix dels darrers posts, he decidit compartir-ho amb vosaltres.

Aquests dies he estat en un retiru espiritual escrivint la tesi a Ribelles, i aquest és el paisatge que veia des d'on tenia instal·lat l'ordinador... Tot i això m'he pogut concentrar, que ja té mèrit!

Màgia!

Aquests dies m'estan passant coses màgiques. Ahir vam avançar al circ Crik, que qui els hagueu vist sabreu que les caravanes i els camions que usen per transportar-les son tan màgiques com el seu espectacle.
Avui, en canvi, he endollat el portàtil al SAI (estabilitzador de corrent) perque cap pujada ni baixada de tensió em fes malbé el transformador. Així que l'endollo: XISPAZO! Han saltat els ploms de la sala i ara el carregador del meu portàtil ha passat a millor vida, com per art de màgia!

Metàfores...

Aquesta setmana és una metàfora de la vida. Com que intento mantenir l'optimisme, us n'ensenyo el millor costat.

(Nota: He canviat la foto perquè l'anterior ja la tenia penjada en Jordi)

Per fi!

Potser amb aquest post us decebo, ja que, com bé observava el Xexu, últimament us tinc acostumats a un blog més aviat tirant a negre, bevedor i entristit, però (ho sento) avui tinc una bona notícia! Com ja s'han encarregat de fer públic en Jordi i la Moni, HA ARRIBAT L'ABRIL!! La Idoia ha tingut una nena, l'aire s'ha omplert de primavera i el sol ja comença a escalfar més, no us sembla? Potser és cosa meva, però realment necessitava una bona notícia. L'Abril aquest any ha arribat en el millor moment.

Coses que passen...

quan et roben la targeta.

Esquiar

Tant de bo pogués anar a esquiar... Aquesta és la pinta que faig quan em converteixo en una esquiadora. Suposo que tots els que no ho sabéssiu podreu deduir que sóc força fredolica...



(foto dedicada a la mama, que volia saber quina fila feia disfressada de formiga atòmica)

Digueu-me alcohòlica....

...però m'estic fotent un porto (Dona Antonia, de les bodegues Ferreira, no qualsevol porto) després de parlar amb el meu jefe i no poder contenir les llàgrimes de ràbia... Ja sé que no son ni les quatre, però posats a perdre la dignitat, fem-ho beguts: aquest és el meu nou lema!

Trobades a la tercera fase (o després...)

Per qui no ho sàpiga, el meu pla de treball fins el 20 de maig consisteix en treballar "només" 8 hores al dia per poder anar a casa d'hora després i poder dedicar-ne unes quantes a la tesi, i en dedicació absoluta a la tesi els caps de setmana. Així, divendres, tot i que celebràvem el 30 aniversari del Pol, vaig anar a dormir a les 3, com una bona nena. Em vaig llevar a quarts d'onze i vaig decidir que abans de posar-me a currar aniria al mercat a comprar. Estava jo tota tranquil·la, amb el pijama sota la roba, que és el que m'agrada d'anar a comprar al costat de casa dissabte al matí, fent cua a la pollasteria de'n Pere, que ho fa molt bé però no és gaire ràpid. Érem jo i una colla de velletes (la més jove de 70 anys), quan de sobte un individu amb la caputxa del jersei posada arriba i diu: "Posa'm mitja dotzena d'ous".

I jo que li dic: "Esteve, ja els compro jo... ves a casa a dormir". El tio venia de festa a les onze i va passar pel mercat a comprar abans d'anar a casa a dormir... yo lo flipo!

Jo, perquè veieu tot el que treballo, he fet això (no sabia quina de les 4 versions m'agradava més):



Amb el photoshop i una mica d'avorriment s'arriben a fer unes coses...

Oda al Martini

De vegades, sobretot quan el món et puteja, tens 3 mesos per escriure una tesi, estàs tan histèrica que quan estàs amb gent acabes amb la impressió que la persona que et cau pitjor dels que està allà ets tu mateixa i li fots pallisses al teu company cada nit, el millor consol que et pot quedar és un martini i una bona companyia que, com a la foto, acaba sent borrosa.

Gràcies, tecnologia!

Si aneu seguint aquest blog ja sabreu que m'estic quedant òrfena d'amics (unes són a Madrid, els altres van cap a Baltimore, altres només fan veure que treballen però en realitat només venen dos dies per setmana, altres estan escrivint la tesi amb les gallines). Ha arribat un punt en què ja no tinc companys per anar a fer el cafè a mig matí (a mitja tarda ho tinc més resolt, per sort) i, com que una és d'espavilar-se, m'he buscat una alternativa. Resulta que cap a les 11 del matí és quan la Sònia està per casa a Shanghai abans de sopar, així que a partir d'ara la meva pausa del matí serà una vídeo-trucada per Skype amb la Xina.

ViSCA la tecnologia!