Dansa - actualització

Pels que us heu quedat amb una opinió equivocada de la meva classe de dansa, us haig de dir que l'altre dia el tema musical va anar així:

Vam escalfar amb Tom Waits
Vam fer diagonals amb la música dels Mosqueperros
Vam fer la coreografia amb "Like a prayer" de Madonna

La barreja sembla estranya, així que ara ja no podeu tenir cap opinió ;-P

You can call me Brown Eater

Segona classe de dansa

Com diria Tomeu Penya: "Tinc na Madonna dins jo"

Ahir vaig anar a la segona classe de dansa. Vaig arribar al vestuari i havia una nena de la classe anterior (presumiblement una de les de "l'insti"). Una altra va venir i li va dir: "Vinga cari, marxem jaaa...".

La cari va remugar una miqueta, va obrir la aixeta, es va rentar les mans i va marxar.... La aixeta es va quedar rajant aigua. Jo ja no vaig a l'insti, ningú em diu cari i hi ha coses que em treuen de polleguera.

De totes maneres, tot i que no m'agrada la música (ho sento Josep, la Madonna no és la meva musa) ni la coreografia, surto d'allà plena d'energia i amb un somriure. Certament, m'encanta ballar! I si a més quan arribo a casa em començo el llibre de Terry Pratchet que em va recomanar el Jordi (Small Gods), ja me'n vaig a dormir no amb un somriure sino amb una rialla!

Avui us envio bon rollet a tots per començar feliços el cap de setmana!

PS (dues hores després): Perque vegeu que realment aquest cap de setmana comença bé, avui m'ha trucat l'Avi per el Skype des de Melbourne. Si és que quan una es lleva amb un somriure el món conspira perque tot vagi bé (oi josep?)

Ahir vaig començar un curs de dansa moderna. Abans de començar estàvem mirant, amb els meus nous companys, la classe d'abans... i una de les meves companyes va dir: "Hosti, hi ha mogollon de gent del meu insti!"

...

A través d'un comentari al blog de'n Jordi i la Marta he descobert un altre blog que m'ha encantat. No se qui l'escriu, però val la pena fer-hi un cop d'ull. Es diu la iaia té caspa i he deixat el link aquí al costat.

Mireu aquest anunci (que potser molts ja heu vist pel carrer):



Què hi llegiu a primer cop d'ull? Jo el que vaig llegir la primera vegada que el vaig veure va ser:

Sabor zero
Autentico azúcar

No em sembla gaire bona publicitat, però suposo que jo no sóc un d'aquests optimistes del món als quals es dirigeixen...

Per cert, la setmana que ve marxo a Kiev. Que fort, no?

Fotos

He afegit el link a les fotos de les meves vacances aquí al costat... Si algú té curiositat, doncs ja ho sabeu!

I aquí en va una amb dedicatòria. Una imitació de sabates Dr. Martens... Luisa, Jimena, va por ustedes!

Tecnologia punta

Ja us penjaré aviat fotos i més comentaris sobre les vacances, però de moment us vull ensenyar l'alta tecnologia que ens vam trobar a l'aeroport de Frankfurt. Hi vam arribar a les 6 del matí, ningú ens va donar cap informació, ens van fer anar per un laberint fins a trobar la porta d'embarcament... però tot es va veure compensat en arribar-hi. Per saber l'horari i les portes d'embarcament de cada vol no hi havia una pantalla qualsevol, no! Hi havia aquest tros de tecnologia d'última generació:



Això va ser complementat amb un telèfon rollo zapatófono que hi havia a la porta d'embarcament i una impressora matricial darrera... Venint de Singapur, el canvi va ser encara més marcat.

Una vegada, ja fa temps, vam fer un viatge amb uns amics. A l'entrar a l'avio ens van fer apagar el mobil, naturalment, i quan vam arribar tots el vam engegar. Hi va haver una persona, pero, que un cop el va tenir ences se'l va quedar mirant una bona estona... despres ens va dir que com que no l'apagava mai, no en recordava el pin.

Doncs jo crec que els tailandesos i els malais no recordarien com engegar el cotxe si l'apaguessin. El nostre viatge entre aquests paisos ha consistit en pujar a una furgoneta que el primer que ha fet ha estat parar en una gasolinera. El tio baixa i es posa a omplir el diposit, sense apagar el motor, es clar. Al cap d'una estona, fem una parada (un riu, comprar quatre porqueries per menjar): el tio ens diu que tenim vint minuts, pero no apaga el motor.

Despres d'una cursa infernal per les carreteres tailandeses, el conductor assassi - suicida (aixo es una altra historia) ens va deixar en la parada d'un autobus de maga-luxe (25 seients en un autobus de 55, totalment reclinables...) que ens va portar fins a malasia. Un cop vam haver creuat la frontera vam fer una parada per sopar (a les 5 de la tarda). Mitja horeta i el paio no va apagar el motor. Vam tornar a pujar i al cap d'unes horetes vam fer benzina, amb l'autobus en marxa....

Obviament, quan ens va deixar a l'Esteve i a mi a quarts d'onze de la nit a l'autopista, plovent, a 5 quilometres de la ciutat on voliem anar tampoc va parar el motor, pero aixo tambe es una altra historia.

Be, per fi hem aconseguit sortir de Bangkok (es nota que no es la meva passio?). Hem deixat el caos circulatori assassi de peatons, la xafogor insofrible, la bruticia, la pudor, les infinites paradetes de menjar irreconeixible (hi ha coses tipus calamar sec, tot tipus de peix sec, tot tipus de vegetals que no conec, carns rares... Ja sabeu com soc amb el menjar, aixi que suposareu que a cada apat la decisio es converteix en un autentic dilema). A part de tot aixo hi ha coses precioses, es cert, pero entre pagoda i pagoda, buda estirat i buda assegut, doncs el cami es durillo. Aixo si, el tema tuk-tuk mola. Una moto amb un caixonet darrera per un parell de persones: barat, diverit i rapid!

Despres vam fer una visita llampec a Ayutthaya i ara estem a Chiang Mai, al nord. La temperatura es molt mes suportable, la ciutat (antiga capital) molt mes tranquila i agradable i... ja ens hem fet el primer massatge tailandes! Per dos eurets hem tingut durant una hora una xineta apretant-nos l'esquena, fent-nos petar tots els ossos, fotent-nos hosties, pero en fi, d'aixo aqui en diuen un massatge.

Intentare mantenir-vos al dia de les nostres peripecies (diumenge farem el guiri i farem un passeig en elefant) tant sovint com tingui acces a internet i temps. Mentrestant, un peto a tots! (L'esteve tambe diu hola, per cert!)

Em molesta:

- Que em parlin de molt a prop
- Que quan vinguin a parlar amb mi a la feina es recolzin al respatller de la cadira, que s'inclina cap enrere (i jo hi estic recolzada, i també vaig cap enrere)
- Que la gent porti la samarreta per dins els pantalons i els pantalons a la cintura
- Que la gent miri el que faig mentre treballo

(em reservo el dret d'afegir més coses si se m'acudeixen; vosaltres podeu usar els comentaris per posar el que us molesta a vosaltres)

- ...
- Bruja!
- Cómo me volváis a tirar un huevo os echo una maldición que os vais a cagar la pata abajo!

Aquesta fabulosa conversa a crits entre veïns és el que m'ha despertat a les quatre de la matinada... I és que m'encanta la Barceloneta, però hi ha coses que me les podria estalviar perfectament.

Parles amb algú amb qui fa uns mesos que no tens contacte.

a. Situació típica:
- Què tal?
- Bé, anar fent. I tu?
- Bé bé, a veure quan ens veiem, no?
- Sí clar, ja ens veurem.

b. Una altra possibilitat:
- Què tal?
- Doncs mira, prenyada de sis mesos de bessons
- ...

Collons, quines coses té la vida! Felicitats Cleo i Inasio!

Un diumenge tranquil....

Després d'un cap de setmana de Summercase, diumenge va ser un dia tranquil. Dinar d'aniversari de la Marta, una miqueta de piscina...



i, com no, migdiadeta!



Per cert, atenció a l'estilazo de la Maria per tirar-se de cap des del trampolí:



No us fem enveja? A mi, avui dimecres, em fa enveja el diumenge que vam tenir... Quines ganes que arribin les vacances!!!!

Sona el telèfon:

- Hola!
- Ai, hola.
- Què tal?
- Bé, i tu? Què tal el summercase?
- Molt bé, gràcies. Què volies?
- En realitat no et volia trucar a tu, així que... res. En fi, ja ens veurem.
- És clar, adéu.
- Adéu.

Per tots els que seguiu el seu blog, el Ramon ja és doctor. Ha fet un paper molt digne i ni tan sols ha plorat quan li hem donat els regals (cosa que ens ha decebut una mica, però se li perdona). Felicitats!

És curiós com n'està de cara la gasolina i que tot i així a algunes empreses els surti més bé de preu fer la volta a la seca la meca i la vall d'andorra per portar-te un paquet que no pas portar-la d'una manera més directa. Un exemple:

Vaig comprar per internet un producte d'una empresa que té una botiga a Barcelona, i així és l'informe del periple que ha fet el producte en qüestió per arribar fins a mi:



Si hi cliqueu veureu el recorregut detallat, però bàsicament va sortir de Paris per anar a Colònia (Alemanya) passant per Brussel.les i finalment acabar a Barcelona (Encara no m'ha arribat, però tinc fe que ja estigui per aquí)

Acollonant!

De vegades hi ha coses que van passant poc a poc i no t'adones de l'abast que tenen fins que un dia et lleves i t'hi pares a pensar. Encara que cada matí vegis el coixí ple de pèls, fins que un dia et mires al mirall amb ulls nous no et veus la clariana que tens on abans hi havia un bonic floc de cabells.

Doncs jo m'estic quedant calba.

Fa temps que he anat fent regals, targetes i sopars de comiat, però fins que no m'hi he parat a pensar no m'he vist la clapa. Cal dir que també hi ha gent que no ha marxat físicament, que només ha desaparegut de la meva vida. Algunes per circumstàncies de la vida (ja ens trucarem, ja quedarem, i fa un any que no en saps res), algunes perquè és molt difícil aguantar-me i altres perquè és molt difícil aguantar-les a elles.

De totes maneres, si te n'adones i pots agafar el telèfon, trucar al Jordi i la Marta, t'acullen a casa seva el cap de setmana i et tracten tan bé com ells ho han fet, la cosa passa millor...

Què fa un quan la caga? Doncs ben poca cosa. Ja la has cagada. Quan comets un error et pots sentir malament, fatal o pitjor, però això no resol res. Si la teva cagada afecta a altres ells poden dir-te que no passa res o intentar que et sentis pitjor (cosa que ja és impossible) i projectar tota la seva ràbia i mala llet contra teu. Doncs què vols fer-hi, l'has cagada! T'ho menges amb patates i apa, tira milles.

Si algú té una recepta màgica, que me l'expliqui.

Jo no penso mai en de què em servirà ser doctora (si és que ho sóc mai), però aquest dissabte vaig assistir a una escena que em va fer pensar. Heus-la aquí:

El paio1, cap a les tres del matí diu que marxa de la festa. El paio2 el renya per marxar tant d'hora (sempre hi ha un paio2 que et renya quan vols marxar, quan tu estàs cansat i només vols acabar ràpid amb els comiats i anar cap a casa). El paio1 li diu que l'endemà (diumenge) ha de treballar. El paio2 li diu que no pot ser, home, que es pren les coses massa seriosament, que és cap de setmana. El paio1 li respon que el dilluns ha de portar a imprimir la versió definitiva de la tesi doctoral i que encara l'ha d'acabar de paginar.

La cara del paio2 canvia: de cop en comptes d'un somriure burleta hi apareix una expressió de respecte. Ell mateix és doctor i deu recordar com n'és de dura l'última etapa de la tesi. Li dóna la mà al paio1 i li diu que en aquest cas té la seva benedicció per marxar.

No en trauré cap conclusió ni faré cap reflexió sobre aquesta dramatització d'una història real.