Això és massa!

Nois, avui estic molt contenta. A part d'haver acabat amb una temporada de feinada de por, i del pes que m'he tret de sobre, aquesta setmana m'han passat dues coses molt bones. Ahir, enmig del meu estrés, cansament i por de no poder acabar el que havia de fer, el Ramon em va regalar una pilota anti-estrés del natura. Que no és una pilota qualsevol! Ell fa temps que en tenia una, i a mi m'encantava (fins que va marxar a NY 4 mesos, la va deixar abandonada i ella es va venjar tornant-se una massa horrible i gens anti-estrés). Total, que dilluns ell va anar a comprar-se'n una altra de recanvi i me'n va regalar una. Així, perque si. Ja se que no és gaire, però em va fer molta il.lusió. M'encanten aquestes coses, els regals petits i espontanis (qui sàpiga quin és el meu típic regal d'aniversari per quan no tinc cap regal ho sabrà).

A més, avui he anat al Komesano (botiga de coses bio-eco-chachis que hi ha al costat de la feina) i la propietària de la botiga, que inexplicablement m'ha agafat molt de carinyo, m'ha regalat una ampolla de vi biològic. Així. No crec que sigui la seva millor clienta (no és que m'hi gasti tanta pasta, només m'hi compro galetes, sucre i te de tant en tant), però m'ha fet també molta il.lusió. Jo, que mai he tingut panera de Nadal (ni en veig venir cap en un futur proper), no estic acostumada a aquestes coses. També cal dir que avui li he comprat un te tipus "yogiTea" (que per cert no porta te) pero a la mexicana, és a dir, amb xocolata. La cosa pot ser horripilant i no crec que hi hagi gaire gent que s'arrisqui amb aquestes coses... potser ha estat això. Ara me n'acabo de preparar una tassa... ja us diré què tal és.

En fi, i per acabar, només dir-vos que m'encanten els detallets, que no ho dic per res, i que estic molt contenta.

Un petó a tots

Si s'ha de chupar es chupa

Ahir vaig veure un producte d'aquells que, coses del màrqueting, posen a la venda perque et facin gràcia i te'ls compris pel fet que t'han fet gràcia, no perque els necessitis o t'interessi el producte (mare de Déu, quin consumisme!). I jo, és clar, com a susia capitalista que sóc, m'ho vaig comprar perque em va fer gràcia:



També us haig de dir que els chupa chups me'ls penso menjar, i si de passada em relaxen doncs no estarà de més. A la part del darrera s'hi pot llegir: "La acción de chupar relaja"; "Chupando un ChupaChups tu mano y tu boca interactuan, y esto ayuda a reducir la ansiedad". Jo aquesta capseta l'he vista en una botiga de xuxes, així que tots els nanos ho podran veure. Puc deduir d'això que xupar es convertirà en una nova moda? Pillaran el doble sentit, bastant obvi, els nens i nenes?

Quin pont!

Uff!Porto uns dies super despistada. No se en quin dia visc... Porto tota la setmana pensant que és divendres o diumenge. He estat treballant cada dia excepte el divendres i el dissabte (avui us estic delectant amb les meves inspiradores paraules a la feina, mentre espero que acabi un càlcul), però com que la meitat dels dies hem estat quatre gats aquí (avui en concret, i literalement, en som 3) i després (dijous) ve molta gent, i després m'he près un parell de dies lliures, i avui a currar altra vegada... Entendreu que estigui marejada, oi?

De totes maneres, ahir i per desconectar del tot vaig anar a Tiana a celebrar l'aniversari de l'Uri, i bàsicament a distreure'm amb la companyia dels meu cosis i els meus... no ho se, encara no se què són meus, així que en direm els seus fills.

Confirmat!

Està clar, aquest tio no és normal... fa una estona es plantejava si una caixa de 12 aigües li duraria tota una setmana o si se l'acabaria abans. Vist des del punt de vista d'una que ha passat 3 dies bevent un sol got d'aigua (en els 3 dies) perque se li oblida de beure, doncs què voleu que us digui, sona estrany!

Tinc una teoria.

Aquesta setmana ha arribat un personatge misteriós. La seva a arribada ha coincidit amb l'encesa dels llums nadalencs del carrer. Ve del nord i la seva envergadura no pot ser normal... medeix uns 2x2x2m. S'asseu al meu costat i jo estic molt atenta, amb els auriculars amb la música ben fluixeta, per si un cas se li escapa un "ho ho ho". Sí sí, jo crec que és el pare noël. Qui podria ser si no? Qui ve per un mes a treballar, just fins nadal. Què es pot fer en un mes? Jo crec que ha vingut a familiaritzar-se amb la ciutat per millorar el rendiment el dia de nadal. Potser s'ha proposat de batre la seva marca personal, qui sap... Jo per si de cas m'estic portant bé a la feina (per variar): li ofereixo galetes quan en tinc i fins i tot una bosseta de te! A veure què em cau...

Ja tinc diagnòstic: la tecnologia és alèrgica a mi. Des d'ahir al migdia el meu mòbil es pensa que té els auriculars endollats (auriculars que per cert mai he tingut) i per tant quan truco o em truquen no puc sentir res a no ser que posi l'altaveu... Ara ja no tinc intimitat en les meves converses, així que si algú pensava trucar-me per explicar-me un secret que ho faci al fixe de la feina o m'envïi un misstage... Senyor, quina paciència que s'ha de tenir!!

I parlant de paciència: després d'uns quants mesos a Pequin sense donar senyals de vida, la Sònia s'ha decidit a fer un blog per mantenir-nos informats. Coneixent-la l'actualitzarà un cop l'any, però si a algú li interessen les aventures de la xinita doncs ja ho sap, l'enllaç està aquí al costat.

Per que vegeu fins on arriba la meva paciència infinita, us diré que avui estic de bon humor, tot i que el món sembla estar en contra meva.

Per començar, i per no variar, demà ens tornen a tallar la corrent al PRBB, perque clar, ara s'hi ha instal·lat la administració de l'IMIM i tenen els mateixos problemes de corrent que vam tenir nosaltres. Era TAAAN difícil d'imaginar que no es va poder prevenir, si jo ho entenc. A més, segons sembla, no serà ni molt menys la última vegada que la corrent falli (per cert, el que ens tallen és la corrent de l'estabilitzador de corrent). (Dedicat especialment per l'Otger, que no llegeix el meu blog: ViSCA COMSA! Són del més imcompetent que hi ha al món)

A part d'aquesta rutina nostra de cada dia al PRBB, el meu ordinador segueix apagant-se. L'he formatejat, he tret la bateria i la cosa segueix apagant-se quan li dóna la real gana...

Pero jo segueixo de bon humor! La tecnologia no podrà amb la meva paciència ni amb el meu ànim! Jo puc amb això i amb molt més!!! Sóc he-man!! Pel poder de calaveragrisa!!! Tinc el podeeeeeeer!

Aprofitant un post d'avui del Ramon, he comprovat la quantitat de gent que hi ha a Espanya que es digui Puigjané de primer o segon cognom en aquesta web. Ja pensava que no n'hi hauria gaires, però m'ha sorprès que n'hi hagi tan pocs (51 en total i tots a la provínica de Barcelona). Crec que entre ma mare i la meva tieta potser me'ls podrien dir gairebé tots!

Suposo que això els interessarà bàsicament als Puigjané que llegeixen aquest blog, però de tant en tant una mica d'endogamia tampoc està de més.

Costums estranyes:

L'altre dia vaig conèixer un noi amb un gust estrany per les galetes remullades. No només les seves galetes favorites són les dues primeres d'un paquet obert de fa dies, sino que, de tant en tant, n'agafa una de ben cruixent i la suca EN AIGUA abans de menjar-la. Jo ho trobo flipant. Algú comparteix aquesta afició? Obro la meva pàgina a tothom que vulgui compartir aquesta (o qualsevol altra) desviació del sentit del gust que patiu.

Confessions d'una adicta:

Altra vegada uso el blog per confessar-me, però els ateus geeks és el que tenim, que la nostra religió és la tecnologia i la nostra pàgina web el nostre petit racó mísitc. Doncs aquesta vegada el que haig de confessar és una adicció. Sóc adicta a les abraçades i al "carinyu". En dies com avui, en què estic una mica més decaiguda, ho noto en especial, però fa anys que en sóc conscient.

Doncs ara que sabeu això, us puc explicar el que he descobert avui a internet: una samarreta que "t'abraça". La cosa és que està connectada amb la palm via bluetooth i si algú t'envia una abraçada doncs la samarreta el simula. Us haig de dir que ho trobo super-trist. Patètic. El dia que hagi de comptar amb una samarreta perque m'abraci, les abraçades deixaran de donar-me aquesta càrrega d'energia positiva, aquest "chute" que em fa ser-ne adicta.

En fi, per poder-vos ensenyar, després de tantes males notícies, alguna cosa que m'agrada, us ensenyaré el "tema" que m'he descarregat pel firefox:



És xulo, no?

Arghgrrrrr! Estic de mala llet!!!! Avui he vingut a treballar bastant contenta, i tot ha anat bé fins que:

1. He comprovat que el meu portàtil no agunta més de 2 minuts engegat (s'apaga sol i ja t'ho faràs)

2. He hagut d'apagar l'altre ordinador, en el qual treballo i en el qual estan corrent un milió i mig de programes que ja si tot anés bé no acabaran a temps per quan necessito els resultats, per moure la meva taula UN PUTU PAM! Per Deu! Ni ma iaia és tan histèrica amb els ordinadors! Què collons li ha de passar a la màquina per arrossegar la taula un pam?!?!? Que algú m'ho expliqui. Clar, pot donar-se l'efecte papallona i amb el tremolor de la taula desencadenar un huracà a escala mundial, però no, l'únic efecte que ha tingut tot això ha sigut sobre el meu humor.

Conclusió: NO EM BARRUFA QUE EM BARRUFIN! Estic emprenyada! Em cago en tot! Collons!

Per cert, si algú està a prop i amb ganes d'ajudar, una ampolla de Martini Rosso o un parell o tres de mojitos no estrien de més en aquests moments. Un punching-ball (o com collons s'escrigui) també serà ben rebut. Gràcies per la vostra col.laboració. Prometo recuperar la compostura de cara a properes entrades.

Ho haig de confessar... ahir emvaig enamorar. Vaig anar al concert de Sufjan Stevens i va ser increïble, encara no se m'ha esborrat el somriure de la boca... Ja la telonera (St. Vincent), una tia que a més toca amb el Sufjan i que (per qui n'hagi sentit alguna cosa) és la segona veu en moltes de les seves cançons (i, per cert, quina veu!), va ser boníssima. Però després, el concert... Ja no només és que la música sigui bona, que això ja està als CDs. És que els tios estan com una cabra (només heu de veure les fotos) i que a més el tio va ser super maco, explicant les seves anades d'olla entre cançó i cançó. No tinc més paraules... genial!

Gràcies a tenir amics freaks es pot tenir notícies de webs freaks. Aquest cap de setmana m'han fet conèixer el freakisme de Vincent Gallo, que a la seva web hi té perles com aquesta:

>> S'ofereix a si mateix durant un dia o un cap de setmana:

"I, Vincent Gallo, star of such classics as Buffalo 66 and The Brown Bunny have decided to make myself available to all women. All women who can afford me, that is. For the modest fee of $50,000 plus expenses, I can fulfill the wish, dream, or fantasy of any naturally born female. The fee covers one evening with Vincent Gallo. For those who wish to enjoy my company for a weekend, the fee is increased to a mere $100,000. Heavy set, older, red heads and even black chicks can have me if they can pay the bill. No real female will be refused. However, I highly frown upon any male having even the slightest momentary thought or wish that they could ever become my client. No way Jose. However, female couples of the lesbian persuasion can enjoy a Vincent Gallo evening together for $100,000. $200,000 buys the lesbos a weekend. A weekend that will have them second-guessing."

>> I també ofereix directament el seu esperma (ojo al dato!):

"Mr. Gallo will supply sperm for as many attempts as it takes to complete a successful fertilization and successful delivery. (...) If the purchaser of the sperm chooses the option of natural insemination, there is an additional charge of $500,000. However, if after being presented detailed photographs of the purchaser, Mr. Gallo may be willing to waive the natural insemination fee and charge only for the sperm itself. (...) Mr. Gallo is 5'11" and has blue eyes. (...) If you have seen The Brown Bunny, you know the potential size of the genitals if it's a boy. (8 inches if he's like his father.) I don't know exactly how a well hung father can enhance the physical makeup of a female baby, but it can't hurt. (...) Mr. Gallo maintains the right to refuse sale of his sperm to those of extremely dark complexions (...) Mr. Gallo does not want to be part of that type of integration. In fact, for the next 30 days, he is offering a $50,000 discount to any potential female purchaser who can prove she has naturally blonde hair and blue eyes. Anyone who can prove a direct family link to any of the German soldiers of the mid-century will also receive this discount. Under the laws of the Jewish faith, a Jewish mother would qualify a baby to be deemed a member of the Jewish religion. This would be added incentive for Mr. Gallo to sell his sperm to a Jew mother, his reasoning being with the slim chance that his child moved into the profession of motion picture acting or became a musical performer, this connection to the Jewish faith would guarantee his offspring a better chance at good reviews and maybe even a prize at the Sundance Film Festival or an Oscar. To be clear, the purchase of Mr. Gallo's sperm does not include the use of the name Gallo. The purchaser must find another surname for the child."

>> Una altra perleta, on queda clar que accepta molt esportivament les crítiques:

"However, if I notice any polluted messages, which usually come from bitter, jealous, ugly, poorly-hung men, who are unhappy at work and wished their whole life to be like me, I will remove these unproductive nasty little posts and I would like to say to these twisted queers and half-men, I feel sorry for you. All I ever wanted to do was be me. I hope one day you feel the same about yourself and release yourself from the petty, small-minded urges of polluting this message board and distracting its wonderful members. So go ahead and say whatever you want nasty about me, but know that we will all know by your insults just how small your pecker really is and how miserable your life has always been and how long it's been since any girl under 500 pounds responded to your cheap lines at the local pub."

També té com a merchandising obres d'art i ninotets de Charles Manson... NO WAY JOSE...

Ho sento, ja se que és l'anunci més parodiat de la història i que ja comença a fer ràbia, però és que aquesta versió que en van fer al Polònia no té pèrdua!

Ei gentussa! Que avui no em queixaré de res! Que avui estic de bon humor! Per alguna raó? Doncs... avui és l'aniversari de l'Esteve (i de la Lulla, per cert). Felicitats!!! Guapu!!! I per demostrar que estic de bon humor us ensenyaré la única cosa bona que té el PRBB. És supar-macu (cal dir que les fotos no les he fetes jo. Les va fer el Jan a les 7 del matí!):

Un petit consell:

Si mai envieu un mail dient que esteu embarassats/embarassades, no és mala idea que el mail l'envieu des de la vostra adressa de correu electrònic o des d'una en que el nom que aparegui sigui el vostre. En cas contrari, també podeu signar el mail amb el vostre nom.

Si no ho feu (no va per ningú, Montse) el mail es converteix més que en l'anunci d'una bona notícia en un joc de pistes que, per cert, tampoc és mala idea! Van ser molt emocionants els moments detestivescos abans d'arribar a la conclusió de qui era la futura mama!

I que no se m'oblidi: felicitats Montse i Tete (ho sento per la Isa, que ha deixat de ser la mama oficial dels reptilgusanos!)

I encara un parell de coses més:

a. Al magnífic PRBB han fet una sala fosca (per revelar) amb porta corredora i de vidre. Realment estanc a la llum!

b. Les piques d'alguns laboratoris medeixen 30 x 30 cm. Al igual algú pot treballar amb això!

Seguiré amb la llista de greuges tant bon punt me n'assabenti.

Treballar en un centre d'excel·lència. Capítol n:

Ja no se com introduir-vos a aquesta saga d'aventures, per això aniré directe al gra. El treballadors i futurs treballadors del PRBB van demanar que, com que hi ha molta gent que ve a la feina en bici, es fessin unes instal·lacions decents per deixar la bici i que, a més i si no és molt demanar, la bici segueixi on l'has deixada al final de la jornada laboral. Òbviament és molt demanar, i la resposta de la direcció ha sigut la següent: han fet un aparcament sota l'edifici, però com que és de Barcelona Serveis Municipals (els amics de la zona verda, la blava i la de color de merda d'oca) si vols deixar la bici has d'apoquinar (quan han donat res gratis aquesta gent? I no és afany recaptatori, és simplement pel nostre bé... de vegades m'agradaria que no ens estimessin tant).

A més, "per raons de conservació, no es pot autoritzar la subjecció de bicis en els elements constructius de l’entorn i de l’interior de l’edifici (i el servei de seguretat del PRBB té la instrucció de fer-ho complir)". Sona a amenaça, oi?

En fi, que l'edifici, que per qui no ho sàpiga té forma de ferradura, té un gran pati "interior" totalment desaprofitat (encara que és tot de disseny i preciós, com no) on es podria posar un aparcament per bicis enorme. Dubto que ningú entrés a robar aquí, però és clar, no seria estèticament adequat. I cal recordar que aquest edifici no està pensat ni dissenyat per ser útil o còmode, si no per ser bonic...

Seguint amb les peripècies del nostre estimat centre d'excel·lència, ara ja disposem de màquines de menjar i beguda. El petit detall que cal remarcar és que el cafè val 0,60 € i les guarrades de menjar (kitkat, etc) 1,20 € (exactament el doble que a l'antic edifici). Es clar que només està obert de 8h a 19h, així que tampoc tenim tanta estona per consumir. Horaris europeus...

Per un cúmul increïble de casualitats vaig fer una bona foto d'un amic fent un concert. El concert va ser genial, i la foto no està malament. I que consti que no hi ha haugut photoshop de per mig!!

Doncs si, ja tenim una altra boda al sarró. Dissabte, a Tavertet (que per alguns està a una hora i mitja de Barcelona i per altres a més de quatre hores) els va casar l'alcalde més hippy de la història. Vestit amb texans i una samarreta, mastegant xiclet, els va casar, va fer un discurs que ell describia com a "monya" i va acabar amb un "jo no crec que això sigui vàlid, perquè que jo tingui l'autoritat...". Una bona manera de començar un matrimoni ;-P ! Bé, va ser genial, molt divertit i molt bon rollo. Els novios guapíssims (ho podeu veure a les fotos) i els invitats no cal dir-ho!

I només mencionar que en aquesta boda va néixer un nou mite: Nicolapso... No crec que calguin més paraules ;-P

Uff! Ja tinc el DEA! Els que m'han patit aquests dies saben que m'he tret un pes de sobre...

Ha tornat l'ordre al món reptohelmíntic!!! Tenim un blog per tots! ViSCA! Som moderns, som actuals!

Ei, ei!!! Que la Bea i la Reich s'han currat una web dels reptohelmintos!!! Perque després digueu que no estem coordinats! Sense comentar-ho, aquest cap de setmana a les dues se'ls ha acudit la mateixa idea. Es que si ens hi posem, ens hi posem! Molt bé noies, estic orgullosa de vosaltres! Ole!

PS: Sonia, a veure si n'aprens...

Quina por! Clos ministre d'indústria! Només té un any i mig, espero que no tingui gaire temps de cagar-la!

Avui ha marxat la Sonieta cap a la Xina... Com sempre, li volia enviar un misstage abans que marxés però se m'ha oblidat. Sóc molt mala persona. A qui se li acut anar a Beijing un any? A la Sònia! I a més contenta! Increïble! Com a mínim hi ha anat a fer una cosa raonable, és a dir, aprendre xinès. Si, la Sònia (a la seva avançada edat) torna a ser estudiant, qui ens ho havia de dir. Deixa la feina i a la biblioteca una altra vegada. Espero que s'ho passi bé i que no torni feta una hortera (com a mínim no més del que ja és, clar).

El Jordi ja també hi és (a la Xina) i ha trobat això:



Com diu ell mateix: K fort!!

A més, avui he(m) rebut un mail del Genis (la qual cosa és tot un esdeveniment)... ca monu! G, m'alegro de veure que estàs tan feliç! Quan tingui una estoneta et responc el mail.

Un petó a tots (avui estic toveta)

Avui no tenim llum, aire condicionat ni telèfon, i d'aquí una estona vindran a apagar-me l'ordinador perque m'han de canviar la taula. Es veu que després d'una setmana SENCERA d'estar aquí la taula ja és vella. ViSCA el PRBB!

Perque no us penseu que al nou edifici son tot flors i violes, cal afegir al post anterior que ens els passats dos dies ha marxat la llum unes 300 vegades, amb la conseqüent apagada d'alguns ordinadors... Sort que mentrestant em puc girar a mirar el meu amic el mar...

Vale, vale, ja penjo més posts, que veig que hi ha molta gent avorrida!

Nosaltres per aquí hem estat ben distrets, amb el trasllat al PRBB. De moment anem relativament bé, a part de "ara t'apagaré l'ordinador una estoneta que s'ha de treure això", "ara t'has de canviar de lloc", etc. Jo des del meu lloc, si em giro, veig el mar, així que estic contenteta. Pels que us interessi, aquí us poso unes fotos perque us en feu una mica la idea.




No està malament, no?

Ou la la!

No se si encara hi ha algú que llegeixi (o com ho pronunciaria l'Òscar: yeyeyi) aquest blog, però en qualsevol cas jo segueixo usant-lo com a diari personal on abocar les meves coses.

Doncs això, que aquest cap de setmana vam anar a Paris, a veure la Lulla, com no. Vam fer el guiri, com correspon quan ets un guiri, vam fer un passeig pel sena i vam menjar barbe-à-papa. Ben predisposades a admirar-nos amb la moda parisina, i per posar-nos al dia de les últimes novetats en decoració que ni jo ni la Luisa podríem comprar per preu ni per espai, ens vam posar a caminar del museu d'Orly cap a St. Germain-des-près. Realment vam quedar admirades però no en el sentit que pensàvem. Era el festival de l'horror!!!! Per favor!!!! Quines coses més barroques, quitch i horrendes! Tot era horrorós, començant per butaques recarregades i acabant amb una làmpara de porcellana amb un angelet aguantant un portalàmpares daurat. De totes maneres el pitjor no va ser això. Us demano que intenteu visualitzar: un llum de tauleta, d'aquells per llegir. En general barroc. Daurat, horrible.... Un cop tingueu visualitzat això (el més horrible que pugueu) poseu com a peu de llum una pota d'animal, amb la seva ungla, el seu pèl... uns 7 cm de diàmetre i un pamet d'alçada.

Necessiteu més descripcions? ViSCA Paris i la moda!!!!

La Rut ja està casada.... i ja tenim les fotos!

ViSCA l'estiu!!!

Seguint el pla de mr. Clos de fer que Barcelona s'assembli cada dia més a Austràlia i després de llegir el meu blog, el nostre estimat alcalde ha decidit de fer una autopista al mig de la platja de la barceloneta. A veure si així el Jordi Gonzalez deixa de dir que està a punt de marxar a les antípodes!

Com que dijous va ser el meu aniversari i dissabte vam fer la festa preceptiva, pensava dedicar el següent post a explicar-vos-la. A més diumenge vam tenir dinar familiar amb doble aniversari, (aquí podeu veure les dues cumpleanyeres)...



...així que vaig pensar que també us podia explicar lo monos que son els fills dels meus primus, però dilluns vaig veure una escena que va fer que la resta perdés importància.

Vam anar tranquil·lament a la platja a la Barceloneta, vam anar a dinar allà prop de la platja i estàvem fent un cafetonet, quan se'ns va apropar una dona. Estava clarament beguda (imatge que reforçava el fet que portés una llauna de birra a la mà) i tenia sang a un dit. Es va apropar (molt) a la Luisa i li va preguntar alguna cosa. La Luisa, amb els ulls esbatanats, va fer que no amb el cap, evitant mirar aquella dona. Li va preguntar alguna cosa a la Patricia, que estava asseguda al seu costat i ella va dir que no i es va posar a riure.

Tots estàvem intrigats, però clarament la Luisa estava en xoc i no podia parlar. La Patricia va dir "Ara ja sabem d'on venia la sang!" i quan va parar de riure i va poder tornar a parlar ens va dir "Ens ha demanat un tampax". Ecs!

Primeres impressions:

(Abans de res, val a dir que gràcies a un veí simpàtic o despistat us puc escriure aquest post còmodament asseguda al sofà de casa, després de tornar de jugar a volley platja davant de la feina)

Vaig arribar a barcelona la setmana passada. Després d'un primer dia de retrobaments, abraçades (que ja em feien falta), sopar a can Maño i birres per la Barceloneta, el segon dia va ser una mica més mogut. A part de ser l'Aniversari de l'Aristotelis, crec que tots recordareu aquell dia com el dia en que el Barça va guanyar la seva segona copa d'Europa. Vam anar a celebrar-ho a Canaletes, i ens vam trobar primer amb una festa increïble i desenfrenada, i al final amb una zona de guerra. Perque us en feu una idea, aquí us poso dues de les fotos que va fer el Philipos (avui és el seu aniversari, així que aprofito per felicitar-lo).

Després d'això, tornar a la feina, a la rutina, a xerrar amb la Rut (com ho trobava a faltar!) i preparar celebracions diverses del munt d'aniversaris i bodes que hi ha aviat (Per cert, LA RUT JA TÉ VESTIT!! Felicitats!!). M'agrada això d'haver tornat al principi de l'estiu!

Com NO s'ha d'omplir un silenci:

Un dels figures que vaig coneixer viatjant per Australia, en quant hi havia un silenci, intentava iniciar una conversa així:

Ell: Què penses de l'esport?
Jo: Que vols dir?
Ell: Doncs aixo
Jo: Pero per jugar o per veure o que?
Ell: Els dos
Jo: (silenci. La veritat es que em va posar de mal humor)
Ell: Eh? Que penses de l'esport?
Jo: No ho se, haig de marxar.

Ell: Què penses dels grans temes? (What do you think of major issues?)
Jo: Em semblen molt bé (es nota que ja havia apres, no?)

Autopistes, segona part:

Quan ja pensava que havia vist totes les coses extranyes que hi ha a australia, vaig a petar a Fraser Island. Cal dir que potser ha estat el lloc que mes m'ha agradat, pero aixo no treu que, com tot, sigui una mica peculiar. Per comenc,ar es tracta de l'illa de sorra mes gran del mon (TOTA de sorra! uns 80 km de llarg!). Les platges son considerades autovies (freeway), i per tant esta prohibit estirar-se a la pltja (qui voldria estirar-se al mig d'una autovia?). A mes qui vol posar-se a fregir al sol si no et pots banyar? Exacte... platja paradisiaca, aigua cristalina, pero infestada de taurons, stinger rays (un peix manta assassi) i altres criatures horripilants.

Per compensar, hi ha dos llacs a l'illa. Un blavissim, envoltat de sorra blanca... de fet em va fer pensar en com fa un parell d'anys vam ser en un fiord que semblava un llac pero en realitat era el mar. Doncs aquesta vegada era el contrari. Semblava playa del carmen, pero era un llac d'aigua dolc,a! L'altre llac era d'un verd intens i envoltat de sorra daurada. Sona increible... i ho era!

A la nit vam acampar a la platja, i un ranger molt amable (que despres va tornar borratxo com una cuba) ens va recordar que l'illa esta plena de dingos assassins i serps mortals... res d'anar a fer pipi sola (es veu que mes d'una s'ha trobat amb un dingo llepant-li el cul (literal) mentre estava fent un riu), res de menjar ni brossa enlloc. En fi, com tot a Australia, precios pero mortal.

Ara soc a Singapur, aixi que puc dir que HE SOBREVISCUT A LA FAUNA I FLORA AUSTRALIANES!!! ViSCA!!

Ens veiem aviat!

Outback Australia: les autopistes.

(llegir com si fos la redaccio que et fan fer al cole quan tornes de les vacances)
les autopistes a australia no son com les autopistes de catalunya. En primer lloc son gratis, pero es que consisteixen en un carril per banda, i per descomptat res d'"arcen" (com es diu en catala?). El transit es tal que cada cop que es creuen dos cotxes se saluden... ja podeu comptar que aixo no es gaire sovint! A part d'aixo, el meu guia a Kakadu (alias cocodrilo dundee) anava conduint a uns 80 per hora (no ho puc saber exactament perque el velocimetre no funcionava) i de cop frenava en sec, apagava la musica, feia marxa enrera un tros, baixava del cotxe... caminava sigilosament cao la la vora de la carretera i d'un arbre agafava un reptil d'uns 20 cm per la cua. El reptil, clar, era del mateix color que l'arbre, aixi que ens quedavem tots alucinant. La primera vegada ho va fer i no va trobar el bitxo. Va dir "ha marxat per alla" i nosaltres pensavem que ens prenia el pel, pero no, ho va repetir un parell de vegades i sempre hi havia alguna cosa... alucinant!

Tambe va ser flipant quan al viatge de tornada jo anava asseguda darrera el copi. Vaig veure una granota damunt la guantera, pero com que estava ple de animals de plastic (tarantules, serps, etc per espantar al personal) vaig pensar que era de broma. De cop va saltar directament a la cara del copi (un tio mig suis mig venesola, pots comptar la barreja!) amb el consequent sustu de mort! D'aqui va passar al volant, i no se'n deixava anar ni quan el guia girava i la granota anava fent tombs com en una noria. La veritat es que no podia parar de riure!

Aquesta es la meva visio de les autopistes del centre d'australia.

PS1: Esteve, no vull cap pebrot la nevera quan torni! No vaig pensar que amb el meu anterior post t'ho podia fer recordar, si no no l'hauria posat ;-P

PS2: Jabon de pepino? No te lo habra dado tu comanyero de piso, no? Me estoy empezando a preocupar. Creo que tendremos que venir a NY a controlar lo que pasa por aqui!!

Cocodrilo dundee

Despres de la cura que va tenir el meu ja ex-jefe australia d'advertir-me de tots els perills que aquest fantastic pais em preparava, se'n va oblidar dos: els ciclons i els guies pirats. Durant un dia vaig pensar que el que se suposava que era el pitjor ciclo des de 1974 anava de pet cap a on era jo. Al hostel: "Compra provisions, aigua i tot el que se t'acudeixi"; la gent amb qui parlava: "Avui em permeto el capritxo de sopar be, perque qui sap quan ho podre tornar a fer". Jo haig de reconeixer que estava emocionada amb la idea de viure un cliclo. Que era el pitjor que podia passar? Inundacions? Al hostel hi havia una zona sense finestres on se suposava que haviem de passar tota l'estona que dures el ciclo. Estava tot bastant preparat, aixi que no estava gens preocupada.

Pero no, aixo no era el pitjor que em podia passar... El pitjor es no viure el ciclo (com a minim seria una experiencia mes) sino nomes la tormenta. O sigui, que en comptes d'un espectacle de la natura desfermada vaig viure uns dies de pluja als tropics... i en el que teoricament hauria de ser l'estacio seca. Realment estic de pega! Pillo pluja al desert, una tormenta tropical en l'estacio seca...

En mig del caos, jo havia reservat una excursio a un parc nacional (Kakadu) que si que havia estat afectat pel ciclo. Jo donava per descomptat que s'anularia, pero, avantatges de tenir un guia sonat, hi vam anar. Vam resultar ser l'unic grup que hi va anar aquell dia (totes les carreteres estaven inundades o amb arbres en mig de la carretera). Anavem creuant rangers i li deien al guia: "jo no hi aniria" i el tio "it should be alright" i cap alla. La veritat es que al final vam fer una excursio molt maca (una mica llarga pel meu gust) i ens ho vam passar molt be.

Durant la caminata jo pensava "pero si no m'agrada caminar, que collons hi faig aqui rebufant per pujar una muntanya?", i de cop, aleluia!, el guia diu: "parem per menjar una mica". Biendere! El tio obre la motxilla i treu.... UN PEBROT I UNA PINYA!!! Us ho juro! No soc tan macabra com per inventar-me una cosa aixi! En aquest moment suposo que la mama i la Marta s'estaran pixant de riure. Per qui no estigui familiatritzat amb el tema, aquestes dues coses son potser les que mes discussions i mals humors han portat als dinars a casa. Si li preguntes a ma mare dues coses que no m'agraden, estic gairebe segura que diria el pebrot i la pinya. Haig de reconeixer que vaig menjar una mica de pinya, ni que fos per no caure rodolant per la hipoglucemia.

En fi, que he sobreviscut fins ara i ja estic a Cairns, davant la barrera de corall. Crec que dema anire a fer-hi una ullada. Espero que sigui tan impressionant com diuen! Sigui com sigui, ja us ho explicare la propera vegada!

Companys de viatge. Capitol primer:

En aquests dies he passat de compartir residencia amb nois/noies de 18-20 anys que estan a primer de carrera a comartir moments de viatge amb nois/noies de 18-20 anys que viatgen entre 6 i 12 mesos abans de comenc,ar la uni. Amb una d'elles (18 anys) he tingut la seguent conversa:

Ella: Crec que soc d'origen irlandes
Jo: Creus?
Ella: Si, perque si no com pot ser que tingui els ulls verds?
Jo: ...
Ella: Es veu que es per les patates
Jo: Que? Que hi tenen a veure les patates? Que es, que de menjar tantes patates se'ls van tornar els ulls verds?
Ella: No ho se, pero un dia algu em va dir que era per les patates.
Jo (pixant-me de riure, no em vaig poder contenir): No t'hauries de creure tot el que et diuen!

Aquest ha estat l'horari del meu despertadr en els meus primers dies de vacances:

5.15 (per agafar l'avio cap a Alice Springs)
5.20 (per marxar cap a Kings Canyon)
5 (per veure la sortida de sol des de kings Kanyon)
5 (per veure la sortida de sol des de l'Uluru)
5 (per tornar cap a Alice Springs)

Com comprendreu me'n vaig a dormir! Ja us explicare les meves aventures un alre dia!

Han acceptat el meu primer article!! No es gran cosa, pero m'ha fet molta il.lusio! ViSCA!

Es el meu penultim dia a la feina. Acabo de tornar del dinar de comiat del grup (erem 4 persones, el grup no es enorme). Ha sigut molt divertit (ha durat unes 2h i mitja i m'ha passat voltant, aixi que ja us ho podeu imaginar. Suposo que el vi ha ajudat...). Es la primera vegada que veig el meu jefe des de la xerrada tan optimista que ja us vaig explicar. Una de les primeres coses que m'ha dit, quan parlavem altra vegada de les meves vacances, es que, quan vagi a veure la Barrera de Corall, m'intenti fer amiga del tio que porta la barca perque a vegades s'han deixat algu nedant per alla. Es veu que no conten be, marxen i alli te quedas! Segons ell es millor fer-te notar perque aixi despres et trobin a faltar...

A part d'aixo, perque vegeu com va el tema puntualitat aqui, avui he rebut aquest e-mail:

Please note: We will again try to start the seminars at the advertised time in the future ie 11am not at 11.05am. The bell will be rung at 10.55. Please try to arrive on time for the start.

Es un mail que ha enviat un tio putejat perque el seminari d'avui ha comenc,at 5 minuts tard!! Ver para creer!

Melbourne: la ciutat de la moda

La Bea (gracias!) m'ha enviat aixo, que va sortir a El Mundo:



Les presentamos a un Pingüino Pequeño, el pingüino más pequeño del mundo, que no alcanza el medio metro, vestido con un jersey de lana que le ayuda a sobrevivir cuando se vé atrapado en un vertido de petróleo. La gente envía jerseys de todo el mundo al Parque Natural de Philip Island en Victoria, Australia, para ayudar al proceso de rehabilitación de los animales. La población de pingüinos en la isla, un importante atractivo turístico, se ha visto afectada por media docena de vertidos de petróleo en los últimos años. (Foto: EFE)

Per aclarir el tema home-comic (altrament dit mandibulator) cal aclarir que Melbourne va ser descoberta per Mr. Batman (no es broma)

Fets i gent

Fets: Ha arribat la tardor. La temperatura ha baixat uns 10º i ja fa tres dies que hi ha com una pluja fina. De fet no es que plogui ben bé, hi ha com gotes en suspensió constantment... No es gaire agradable.

Gent: He conegut un tio raro. És una novetat des que sóc a Austràlia? Crec que tots sabeu que no, però a mi quan m'ho explicava em semblava el capítol introductori del proper còmic de moda. Jo us explico el cas d'aquest tio i vosaltres jutgeu. Resulta que quan era petit li van donar dos medicaments que barrejats tenien un efectes secundaris molt xungos que ningú imaginava. Primer: va fer que els seus ossos fossin molt més durs, la qual cosa inclou les dents. Mandíbula de acero. Segon: va fer que una hormona (o un neurotransmissor, no m´ho ha sabut aclarir) es sintetitzi i metabolitzi més poc a poc. Traducció: el seu cicle de son és d'unes 26 hores en comptes de 24, així que un dia es lleva a les 9, un altre a les 11, un altre a la 1... No es que sigui dormilega, es que per ell llevar-se cada dia a la mateixa hora seria com si a nosaltres ens fessin llevar cada dia dues hores abans que el dia anterior... total, un caos! Bé, què en penseu, dóna per un còmic? Bea, tal vez tu puedes hacer algunos bocetos, no? Piensa que su pinta es la del típico nerd. Con gafas enormes de concha, barba, pelo largo, grande y un poco gordo... Creo que es buen material, no?

PS: He afegit un blog a la llista, el del Ramon. Les seves històries (encara que llargues) són espectaculars, així que val la pena fer-hi una ullada.

Avui he parlat amb el jefe perprimera vegada en dos mesos. Després dels clàssics "he estat molt ocupat" "no he tingut temps de seguir el que anaves fent" etc. i de parlar una mica de feina, m´ha preguntat què pensava fer durant les vacances. Entre altres coses li he dit que aniria al nord, a Darwin. I al tio no se li acut altra cosa que dir-me:

- No facis autostop... vam tenir un serial killer que recollia a gent, la torturava i la matava... Vull dir que la majoria de gent d'allà és molt maca, però n'hi ha algun de pirat. (el tio super serio, quin miedito!)
- No, no pensava fer autostop (i ara menys). Aniré al Kakadu National Park
- A, doncs no acampis prop del riu que de nit els cocodrils surten a passejar i s'enduen els guiris que dormen molt a prop del riu.
- Està bé, res de dormir prop del riu.
- A més hi ha tot tipus de serps i aranyes verinoses
(...suspir...)
- I per cert, si vas a la platja (que es molt maca allà) compte amb els taurons i les medusses gegants. I els peix globus i uns peixos que s'amaguen a la sorra i treuen una espina amb un verí que et pot matar.

Us ho juro! És el pensament positiu en persona! El que no se es com pot sobreviure algú vivint allà...

PS(Mama): tranquila que portaré antídots per tot, una bombolla protectora com la nena dels Increïbles i algun reactiu chungo que robaré del laboratori per si em trobo algun pirat!
PS(Vitu): M'ha fet molta il·lusió veure el teu comentari! Quina sorpresa! i per cert, si pot ser evita que la iaia llegeixi aquest comentari que es moriria d'un atac de patiment ;-P

Fins el pròxim comentari (si sobrevisc fins llavors, clar!)

Hola gent!

En els meus ultims dies a Melbourne, aprofito per fer les coses tipiques d'aqui abans de marxar. Divendres vaig anar a veure footy, que es "aussie-rules football". Es un futbol raro, que es juga en un camp rodo i on pots tocar la pilota amb el peu o amb la ma. Jugaven els Bulldogs contra els Tigers, i el joc va durar de les 7.30 a les 10.15... al final es feia una mica pesat, pero no esta malament. Resultat final: 167 a 52. No es broma, es veu que un dels equips (els tigres) es el pitjor de la lliga...

Per cert, una altra curiositat: imagineu si està malament aquí el tema de la capa d'ozó que els detergents per la roba tenen protecció UV (és a dir, si rentes la roba amb aquest detergent la roba adquireix protecció UV, per evitar que et cremis a través de la roba).

Enèssima escena horripilant relacionada amb el menjar:

A l'hora d'esmorzar, a la residència, de vegades hi ha una sopa vermella (algú en diria salsa de tomàquet) amb quatre espaguetis flotant. Fins aquí d'acord. Aquest matí, però, hi havia un estudiant que s'ho untava a les torrades com si fos mermelada... De debò que a les 8 del matí la imatge no és gens agradable!

Ja teniu les fotos!

Viatge a la Great Ocean Road:

Diuen que es la carretera de costa més impressionant del món... doncs és mentida. És preciós, té coses impressionants, però com a carretera de costa n'he vist d'iguals i de millors (a Catalunya (Garraf, Cadaqués) a la resta del Mediterrani (Montecarlo, ex-Iugoslavia) i tantes altres que no dec haver vist). És veritat que hi ha algunes coses impressionants, però la carretera en si i la vista des de la carretera no és tan impressionant com diuen.

Tot i això el cap de setmana ha estat molt bé. Jo pensava anar amb un tour, però just abans de trucar per apuntar-m'hi la Cleo, una noia de Barcelona, em va trucar per dir-me que ella i els moçambicans (ella està casada amb un noi de Moçambic) volien llogar un cotxe aquest cap de setmana per anar a la Great Ocean Road... Perfecte!

Va ser molt millor, tot i el concepte de "temps africà" que pot arribar a exasperar al més pintat! Amb el teu cotxe pots parar allà on et ve de gust, anar al teu ritme... i a més la companyia va resultar ser molt grata i molt divertida. Vaig poder millorar el meu portuguès inexistent fins ara i aprendre paraules fantàstiques com "matabixo", amb el corresponent verb "matabixar", que vol dir esmorzar.

De totes maneres la idea de fer un viatge per veure natura no la tenen gaire clara... com em van dir, ells ja viuen sempre en plena natura, ja tenen platges impressionants, i veure una pedra que la única gràcia que té és que està posada al mig de l'aigua no els va impressionar gaire... De totes maneres va ser molt divertit, i jo i la Cleo sí que ho vam disfrutar de les vistes mentre ells disfrutaven de les birres!!

Aviat penjaré les fotos! Mentrestant gaudiré de la tranquilitat que dóna que, com us he dit al post anterior, S'HAGIN ACABAT ELS COMMONWEALTH GAMES!!!

Ahir es van acabar els Commonwealth games. Balanç final:

- Han desaparegut 14 dels 21 atletes de Sierra Leone
- Han desaparegut 9 atletes de Camerun
- Han aparegut cartells dels Commonwealth Games 2010 a Nova Delhi
- Australia ha guanyat 221 medalles en menys de 15 dies

Acaben de fer un simulacre d'incendi... són les 21:45 i la meitat de la gent de la residència es queixava perquè ja estaven al llit a punt de dormir o ja dormint. Bé, no la meitat, però de la gent amb qui he parlat en 5 min n'hi havia una dotzena... nois, això no és vida!

Ja fa dies que no escric, així que faré "retalls curisos dels últims dies":

Cap de setmana Forum: Dissabte sopar amb els del meet-up (intercanvi anglès-castellà), diumege sopar moçambiquès (he entrat a la comunitat moçambiquesa de Melbourne, ja veus quines coses que passen!) i dilluns un viatge amb un altre català, un xino-neozelandès, un mexicà i una aussie. Vam llogar un cotxe i van anar a Yarra Valley, on bàsicament hi ha cellers on pots fer tast de vins (gratis o per 1 euro), així que podeu imaginar que la papa va ser considerable! No se si veieu les cares que tenim a les fotos... va ser molt divertit! Només vaig tenir un petit moment de crisi quan el mexicà, armat amb un iPod, emva dir: "Tinc música española: Mecano, Hombres G, Miguel Bosé i Álex Lumbago". Hòsti... si que anem bé! Per sort l'iPod (com sempre passa amb aquests catxarros) es va penjar i no vam poder escoltar música en tot el viatge. Aleluia!

Commonwealth games: Ahir es van inaugurar a Melbourne els jocs olímpics de les ex-colònies angleses (73 països), així que tenim a la reina d'Anglaterra per aquí i molta gent pel carrer. Com que ja estic molt integrada a la ciutat vaig fer el mateix que tothom, és a dir anar a Federation Square amb uns amics. Allà hi ha una pantalla gegant on passaven la cerimònia d'inauguració. Només us comentaré una imatge que em va impactar: hi havia una conya muntada al riu, unes barques en forma de peix unides per les banderes dels països participans. Hi havia un esportista fent tot el recorregut amb "la bara de la reina" a la mà (com si fos la torxa olímpica) i al final feia el relleu a un vellet (un ex-esportista). Hi havia uns 15 metres d'aigua entre el punt on era el vellet i el punt on havia de portar la torxa i suposo que la idea era que el tio "caminés sobre les aigües" aquells 15m, però la pasarel·la estava uns 20 cm sota la superfície, així que la imatge era un vell caminant amb l'aigua fins a mitja cama amb un bastó ridícul a la mà. Semblava una imatge d'una inundació... trist, trist, trist.

Aquí teniu una imatge de la cerimònia i una altra de com preparaven les barques del riu la setmana passada:



Dinar de dimecres: Va venir un paio que portava tres pans d'arròs d'aquells que semblen poliestirè (que consti que a mi m'agraden). La gent estava esparverada!
- Que estàs a règim o què?
i ell:
- No no, però això m'omple molt
- Però si no té gust de res!
- Això és el que et penses. Li he posat "pols de gust" (flavor powder) per sobre!
... (no comments) ...

Primer de tot, les efemèrides:
Felicidades Reich! No lo celebreis mucho sin mi y no os lo paseis demasiado bien. Por cierto, que alguien me cuente como fue la calçotada y cuando ha empezado la Sonia a decir cosas como "dressing-code"
Felicitats Engracia! Em va fer molta il·lusió veure un comentari teu al blog!

Aquest cap de setmana, per primera vegada, m’he sentit com una turista, com si estigués de vacances, vaja (Jordi, ja se que no estic exactament de vacances, és un dir). Primer dia vaig anar a Phillip Island, una illa molt a prop de Melbourne on hi ha una Penguin Parade cada dia de l’any. Això vol dir que els pingüins, després d’estar uns dies por ahí de cacera, tornen a la illa on tenen els seus nius. Tornen de nit i els pingüins son molt sensibles a la llum, així que res de flash i res de fotos. De totes maneres en vaig poder veure alguns abans que no devien haver anat a treballar, així que ja tinc les primeres fotos d’animals a la natura!

La desfilada de pingüins va ser impressionant: 3.000.000 segons els organitzadors i Joel Joan, 2 o 3 segons el PP i de 600 a 800 segons els Col·lectiu contrastant (és a dir, el tio que curra allà). Super monus, d’uns 30 cm (no us imagineu pingüins grans, eren molt petitonets) i molt graciosos. Anaven caminant per les dunes, amb les seves potetes de 5 cm, I de tant en tant es posaven a córrer. Semblava una cursa de gent amb els pantalonsals turmells fugint d’algun novio gelós!
A part dels pingüins, com que no hi ha cap ciutat a l’illa, em vaig posar a mirar les estrelles. Hi ha algunes constelacions que es veuen només a l’hemisferi sud o només al nord, però n’hi ha algunes que es poden veure des dels dos. La cosa és que aquí es veuren al revés. Per exeple, Orió té una cosa que al nord es veu cap avall i aquí es veu cap amunt. No se si ho haureu notat, però jo de constelacions no en tinc ni idea, tot això m’ho va explicar un yanki que hi havia per allà. Jo sóc d’aquelles que li diuen:
- Veus aquella estrella que sembla el genoll del Ronaldinho vist per darrera i aquella altra que sembla un dit del peu tort?
- Mmmmssiiiii....
- No, no, estàs mirant cap una altra banda, és allà
- Ahhh
- Que ho veus?
- No
- No?!
- Bé, mitjanament....

El dia següent vaig anar a Wilson’s promontory, un parc natural que hi ha a prop. Atenció: VAIG FER UNA EXCURSIÓ! Si si, jo caminant durant 4 horetes per la rain forest! Increïble però cert. Vam trobar alguns animalons que campaven per allà i vaig fer les fotos de rigor. Les dels cangurs van dedicades a la mare de la Luisa.

A l’excursió érem 8 persones. Hi havia una yanki amb un nas que semblava operat i uns llavis que no podria jurar que fossin seus. A mitja excursió em va preguntar si volia protecció solar (feia un sol que peten els grans, com diria el Micha) i li vaig dir que si. Em va fer una mirada de complicitat i em va dir “no soporto que em surtin arrugues!”. En fi, jo no soporto cremar-me ni que em surtin càncers...


Com haureu vist, ja puc penjar fotos (demano una gran ovació pel grandíssim Ramón! Jimena, nada de apodos esta vez!). La pagina és una mica rara, però no us atavaleu. Com veureu els dos dies vaig anar a petar a platges, la primera amb alguns surfers super-guai, i la segona amb una sorra blanca.... paradisíaca. A més hi ha fotos de la meva habitació, 10 min després d’haver-hi arribat el primer dia. Podreu observar que la primera cosa que necessito per sentir-me com a casa és crear desordre (Esteve, no em diguis que la nostra casa està ordenada, que no ho soportaria) i si us hi fixeu els del IMIM hi ha la foto plastificada a la paret. No està malament, no se què us semblarà a vosaltres.


Avui dilluns porto posada la samarreta de “A casa parlem català per molestar” que em va regalar l’Esteve. L’únic problema és que en anglès “to molest” vol dir assetjar sexualment, i ara la meitat dels aussies es pensen que l’esport nacional dels catalans és anar intimidant a la gent.

Hola gent!

Veig que hi va haver molta gent que es va quedar preocupada després de la meva historieta del cap de setmana... Tranquils tots, que una colla de sinistres no podran amb mi (Cierto Bea, todavía no siento la llamada del lado oscuro/dominatrix)! Jo segueixo amb els meus colors! A més aquest cap de setmana he anat a una altra festa.... i m'ho he passat bé! Gent normal, moltes idees pel meu viatget... en fi, que tots tranquils.

A més no és que m'ho estigui passant malament. Només és que us explico les coses més destacades, però avui, per canviar, he decidit parlar-vos de la meva rutina

Aquí es menja bé, tot i que cada dia per sopar hi ha carn. Ja he aconseguit resoldre el tema horaris. No és que jo m'hagi adaptat a l'horari, sino que he adaptat l'horari a mi. Resulta que puc demanar que em guardin un tupper amb el sopar per escalfar-lo al microones quan vulgui! Així que ja fa dues setmanes que torno a sopar a les 9! ViSCA! (ui Rut, acabo de pensar en tu, un petó. Cada cop que escric ViSCA me'n recordo, ja veus). A més, com que el tupper és mida "que un australià de 18 anys i 2m d'alçada no es quedi amb gana", jo el reaprofito per dinar al dia següent. Avantatges de menjar com un ocellet, ja veus!

Parlantde menjar....
VULL CALÇOOOOOTS!!! (para los reptohelmintos: este año se acabó la tradición familiar de poner la comida anual el mismo día de la calçotada de la son (de hecho ya no se hace la comida) así que hubiera podido venir. Joder! Bueno, podemos organizar otra en junio, no? Son, guarda'm un potet de romescu de ta mare! Plis!).
I VULL MACARRONS DE LA MAMAAAAAA!!!
I unes crepes de la Solenn no estarien malament! (xocolata amb plàtan, uff!)
El que no cal que em guardeu són els peus de porc de la tieta Conxita, però si fa cargols un tupper congelat fins el juny no estaria de més ;-P !

En fi, que no tinc aventurilles tan impressionants com el Josep (si voleu saber quines, és el link a I might be wrong que hi ha aquí al costat) o el Genis (tio, d'això en dic jo viure a cos de rei! Quin luju! Quina ràbia que fas! I a veure si m'expliques què passa amb la pàgina, perquè no la veig bé!).
Aquest cap de setmana vull anar a un parc nacional, així que per fi us podré explicar cosetes de la fauna australiana! (a veure si descobreixo com penjar fotos, que encara estic en ello. Jordi, crec que ja està resolt el tema "salts de línia". Jo no me n'havia adonat perquè pel que he vist només surten amb l'explorer. Putu Microsoft! Visca Firefox! Ja se que això és super geek... perdó!)

Un petó!

Un altre cap de setmana...I encara segueixo sorprenent-me.... Aquest cap de setmana vaig anar a una festa... només us descriuré dues de les persones que hi havia:

Especimen A: Una tia (posa-li 100 kg, sense exagerar) amb un vestidet d’infermera d’aquells super curts però de plàstic negre, amb botes negres de plataforma i maquillada en plan sinistra (aquí és bastant normal)

Especimen B: Una altra tia (a aquesta posa-li tranquil·lament 120 kg) amb un corsé! Però dels de debò, en plan super apretat. No podia ni ajupir-se, ni seure ni pràcticament moure’s.

Us podeu imaginar que vaig estar un parell d’hores allà, com si fos al safari de l’horror i sense parlar gaire amb ningú i, xino-xano, vaig marxar cap a casa.

Dilluns arribo a la feina i, sense cap ganes de comentar la festa, li pregunto a un dels que no hi va anar: “Què has fet el cap de setmana”. I el tio “He jugat a jocs de taula. N’hi ha un, que es diu Puerto Rico i va de que ets un latifundista i has d’intentar controlar el major territori possible, les exportacions i aquestes coses". A més es veu que tens unes peces petites i marrons (colons involuntaris, en diuen, us ho juro!) que treballen per tu.... Li vaig preguntar si se sentia orgullós de jugar a aquest joc, i em va mirar amb cara rara...

Per oblidar totes aquestes imatges, vaig anar al cine. Tothom va entrar amb menjar (en plan àpat complet)... vale, amb això hi podia comptar, no puc dir que no m’he portat mai menjar de l’Amrit al cine... però és que va entrar un tio amb una copa de vi! No amb un got de plàstic, no, amb una COPA!

Bé, aquí la reportera més dicharachera seguirà recopilant anècdotes que es puguin posar al blog!

Quin dilluns!

Els aussies estan de vacances d’estiu i el curs no comença fins d’aquí una setmana, així que com que estic en una residència d’estudiants fins ara he estat gairebé sola. El dilluns, però, han començat a arribar estudiants. Jo tenia certes esperances de conèixer gent aquí però... Ufff!! Ara em sembla que estic vivint a Melrose Place (a partir d’ara en direm Melbournes Place, si no hi teniu res en contra)! Us ho juro! No se si era millor quan no hi havia ningú a la residència...

Davant d’aquest panorama, he decidit d’anar a l’habitació i escriure uns quants mails i aquestes línies, i mentre ho feia he engegat la tele.... i a que no sabeu quina sèrie feien.... Veïns!!! Deu ser el capítol 3.234.230 !!!! Ca fort!! Estan com a cabres! I hi ha llibres sobre la sèrie i tot! Deu ser l’única que han fet en tota la història! Ja us havia dit que són rarus, oi?

Per cert, se m’oblidava de dir-vos que a l’hora de dinar, un tio ha “dinat” un donut i una coca-cola light. Els he preguntat si consideraven això un dinar i tots m’han dir que si, que no era gaire pitjor que una hamburguesa... No se què dir, però un donut ni tan sols a mi no em sembla un àpat. Llavors un altre tio m’ha dit: “dissabte vaig fer un esmorzar “spanish”: torrijas (ells en diuen french toast) amb plàtan, xarop de mirtils i XORIÇO” !!!!!

Després de totes aquestes impressions en un sol dia, he decidit apagar la tele (no sense abans veure un anunci d’un nou reality “the bigger looser” on un munt de mega-gordus competiran per veure qui s’aprima més) i posar-me a llegir. Sort que vaig portar llibres de casa... no se què hauria s’esperar de la literatura australiana, però de moment prefereixo no arriscar-me.

Un petó a tots els que seguiu llegint el blog!

Primeres observacions:

1. Els australians són molt raros (les raons us les detallo a baix)

2. Estic en un lloc que son 3 edificis enganxats amb un munt de portes per passar de l’un a l’altre i per sortir. Avui, el meu segon dia, li estava comentant a un que estava una mica desorientada, i el tio, tot tranquil,m’ha donat l’explicació. Segons ell es normal que estigui desorientada perque estic acostumada a tenir el sol sempre al sud, i ara el tinc sempre al nord. Tatxaaaaan! Clar! Ara si que ho entenc! Clar que hi ha un petit detall.... jo mai no he tingut ni p... idea d’on és el sud i on és el nord.

3. La fama de morenarrus és cosa del passat. Ara, per culpa del forat a la capa d’ozó, van a la platja vestits amb un “traje integral”, és a dir, tapats de dalt a baix amb un trajo que evita que els toqui el sol. Això combinat amb un barret fa un panorama platjístic molt estrany.

4. Tenen billets de plàstic (que es van inventar al centre on estic jo, m’ho han dit 3 persones en 2 dies), que pel que sembla ja s’usen per mitja Àsia, i en comptes de monedes tenen DOBLONS!!! (demà us penjaré una foto perquè els vegeu). I com sabreu alguns, abans de marxar se’m va acudir comprar el moneder més petit que vaig trobar... De vegades es tenen idees genials, però aquesta no va ser una d’elles.

5. Sopen a les 6 de la tarda!!!! Així que de moment no he enganxat ni un dia el sopar del College, sempre arribo tard. Per sort tinc un bullidor d’aigua a l’habitació i em vaig comprar sopes xines liofilitzades d’aquestes que els afegeixes aigua calenta i llestos. De moment me n’he fotut dues, però no crec que pugui amb una tercera... Em sembla que començaré a sopar fora.

6. Algunes coses son bastant cares. Una T-10 d’una zona em costa uns 20 euros!!

7. Diuen que aquí la llet té gust de llet de veritat. NO!!! Aquí la llet té gust de vaca! De debò, fins i tot quan et prens un cafè amb llet SEMBLA QUE ESTIGUIS LLEPANT UNA VACA! Ecs!

El que sí que és cert és que son molt molt amables. El Mitch, el postdoc amb el qual treballo, ha enviat un mail per si algú em podia deixar una bici un parell de mesos, i al cap de 5 minuts havien respost 5 persones oferint bicis!!! He flipat! Clar que no tenia gaire on escollir, ja que només una era prou baixeta per mi! A més un mexicà ha contestati ha dit que demà han quedat alguns hispanoparlants per fer un intercanvi d'idiomes amb alguns australians que volen aprendre castellà... Sent que estic més penjada que un pernil el plan em sembla perfecte!

Ja us explicaré com ha anat en el pròxim capítol... a la mateixa bat-hora al mateix bat-canal.

Després d’un dia de viatge em trobo una mica cansada però per fi al meu apartament. Us ho explicaré per ordre...

La mama, la Marta i l’Esteve em van acompanyar a l’aeroport. Allà, mentres estava fent el check-in una bona dona de British Airways em va advertir que jo tornava el 15 de maig i el meu visat caducava el 15 d’abril... Primera bona notícia! Amb tot el merder d’enviar dues vegades els papers (i pagar dues vegades pel tràmit) per fer-me el visat els de l’ambaixada s’havien equivocat al posar la data del visat. Perfecte! Comencem bé!

El viatge us el podeu imaginar: un dia sencer en avió, no li recomano a ningú però vaig sobreviure. Tan bon punt arribats a Melbourne, vaig sortir i vaig veure en Dave (el meu nou jefe) amb la seva cara d’australià mig.

Va resultar ser molt simpàtic (sobre tot tenint en compte que era dissabte a les 6 del matí). Vam anar a la residència i, com no, estava tancada. En Dave va proposar d’anar a esmorzar per fer temps... em va preguntar ”t’agraden els esmorzars del McDonalds?”. Jo, clar, li vaig contestar que no ho sabia, que mai he esmorzat al McDonalds, així que la primera cosa que he fet a Melbourne ha estat esmorzar pancakes a un McDonalds. Mentre esmorzàvem, el Dave em va dir somrient “Això deu ser el millor que has menjat des que vas pujar a l’avió!”. QUÈEEEE? Estàs flipant?! Qualsevol cosa que s’assemblés a això ho he tornat sense ni tan sols tocar-ho i quan he tingut mooolta gana, he tret el tupper amb macarrons de la mama i he fet un àpat com cal.

En el pròxim capítol (molt aviat) us explicaré les meves primeres historietes per aquí!